Melanina Teatre en el Periódico

Melanina Teatre

S’aixeca el teló. apareixen les nou persones que veureu a continuació. ¿què tenen en comú? una passió: el teatre. i molts problemes per viure’n: un iva desbocat, unes condicions laborals pèssimes, acords de taquillatge amb algunes sales que obliguen les companyies a assumir tot el risc, un gran desconeixement social de la realitat de la professió, una formació que no ha sabut preveure que un dia els actors haurien de ser molt més que els que diuen els textos. avui són els que els diuen, els que els escriuen i els que els produeixen. a les portes del dia mundial del teatre, divendres que ve, el teatre de batalla, el que està lluny dels oripells i lluita cada dia per la supervivència, treu el cap per proclamar que no es rendeix i que segueix trobant la manera de viure (i d’ajudar-nos a viure) del seu art.


BERTA ERRANDO I RAQUEL IZAGUIRRE

Actriu del Super3. Entrenadora de la veu. Juntes són Melanina Teatre

“ELS ACTORS TENIM PART DE LA CULPA DE LA NOSTRA FALTA DE DRETS PER NO HAVER-LOS REIVINDICAT”

La reivindicació continua amb aquest parell d’actrius que, a la llista de handicaps apuntats, n’afegeixen un altre: la dificultat de combinar maternitat i interpretació. “Tu saps quin dia tens assaig, i que serà entre les tres i les deu. Però ¿quan, en aquesta franja? Doncs t’ho diran el dia abans, i ja t’apanyaràs tu amb els cangurs, els avis, la teva parella…”, exposa molt gràficament Berta Errando, potser la cara més coneguda d’aquestes pàgines gràcies al seu paper d’Àlex al Club Super3. “És un sector amb poques dones, al voltant del 30%, sobretot en llocs de decisió, i es nota”, continua. Amb aquest discurs, no és estrany que el projecte teatral que centra el seu interès, al 50% amb Raquel Izaguirre, Melanina Teatre, estigui lluitant ara per portar a tants escenaris com sigui possible una obra que reivindica l’autoria femenina a través de poetes, escriptores i dones silenciades per la història: ‘Constança’.

“No ho fem per militància, sinó perquè són les coses de què parlem quan estem juntes”, explica Izaguirre, que té molta responsabilitat sobre el fet que s’hagin decidit a recuperar aquest text que ja van estrenar el 2011 i que, assegura, no van esprémer prou. “La Berta es va quedar embarassada, després jo, després la directora [Anna Ponces], i ho vam deixar”.

L’han reprès a tota metxa: amb dos bolos ja fets, dos de tancats per al juliol (en un centre cívic de Barcelona i a la Universitat de les Dones, a Cornellà) i diversos més per concretar. “Que el dia que l’aparquem sigui perquè ja l’hàgim espremut al màxim”, diu la Raquel.

Normal, ¡amb el que costa tirar endavant un projecte! Melanina Teatre va néixer el 2006 i té, a més de Constança, tres obres al currículum: ‘Deliris’ (2006), ‘Préssecs blaus’ (2007) i ‘Xàndal’ (2009). Totes autoproduïdes. “Sempre –diu Errando–. Amb ‘Xàndal’ vam guanyar un concurs de textos i amb els diners que ens van donar vam poder assumir la producció. Encara que si li dic la quantitat… 500 euros. Imagini’s per al que donen. Però almenys no vam haver d’avançar res. El que vam treure a la taquilla no arribava al salari mínim”.

Ingressos estables

Totes dues tenen la sort de tenir feines relacionades amb la seva professió però amb ingressos més estables. Errando fa nou anys que és al Club Super3 (“el que més s’assembla a un contracte amb una companyia estable, que aquí a penes n’hi ha”, diu) i Izaguirre té una empresa, Laveulavoz, en què ensenya a conèixer la veu, prendre consciència de com s’utilitza i treure-li el màxim partit per comunicar l’essència. “Fa una dotzena d’anys que ajudo professionals”, explica. Ara té polítics en cartera. “M’agradaria portar fins a ells la meva filosofia que si estàs connectat amb el que dius, ets feliç. Si els que governen sabessin comunicar-se més bé, tot seria més fàcil”, assegura.

Li agrada El que fa. “Té a veure amb el teatre, però m’obliga a aprendre altres coses. Avui, el 80% dels meus ingressos vénen d’aquí, i el 20% de treballar com a actriu”. Aquest és el seu pla b, l’alternativa que Errando va descobrir que havia de tenir quan va passar dos anys de sequera. “Va ser molt dur, i vaig veure que havia de trobar alguna cosa que m’agradés i que casés amb actuar”, explica. Ho va trobar en el pilates: es va formar com a instructora i té el títol. “Per si s’acaba el Super3 i no surt res”. Perquè ¿serien opcions la publicitat o el doblatge? “Els caixets en publicitat han caigut un 70%, i el doblatge és inaccessible”, respon.

La crisi ha degradat encara més les condicions laborals d’un sector que ja anava just de drets i on treballar sense cobrar no era infreqüent. Errando i Izaguirre ho condemnen, però no eviten l’autocrítica: “Part del drama del teatre petit és que s’ha sostingut del concepte ‘amor a l’art’. I els actors tenim responsabilitat en això per no haver reivindicat els nostres drets, per no lluitar per canviar les coses. Estem així perquè nosaltres mateixos ens hem valorat poc”.

 

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
MIÉRCOLES, 25 DE MARZO DEL 2015